L’organització d’aquesta travessa fou força accidentada, i de fet nosaltres hi vam entrar de retruc. La qüestió és que una amiga meva (respon al nom de Blanca) em va comentar que pensava fer el GR 11 amb unes amigues, des de l’Atlantic fins a Aragó, i jo em vaig afegir al projecte.

 A mesura que intentàvem combinar dates ens vam adonar que teníem pocs dies, i que millor fer el trajecte Puigcerdà-Cap de Creus, ja que d’aquesta forma no perdíem tant temps en els trajectes d’anada i tornada. En aquest temps també es van fer enrera algunes de les amigues de la Blanca, de forma que un mes abans de marxar érem només tres. Finalment, dues setmanes abans de marxar cap a Puigcerdà es va fer enrera l’última amiga de la Blanca que quedava, quedant ella i jo soletes.

 En fi, que set dies abans d’iniciar la travessa vaig rebre una trucada de l’Isis, que ja havia tornat de Bolívia i s’avorria, a veure si volia fer alguna cosa… i es va afegir al projecte (ja érem tres!). Per sort meva, perquè l’endemà la Blanca va tenir un accident de cotxe molt oportú que li permeté desentendre’s del GR (tornem a ser dos!).

 Una organització accidentada, perquè vaig passar de ser una invitada secundària a ser la “cap de projecte”… si més no nominalment!!

Laura                   

 

 DT: 2h 48min (tren) + 30min camí

DP: 2h 55min + 24min

Km: 159 + 3

 Sortida del tren a les 15:20, amb la flagrant absència de la desertora Blanca… Acabamos de empezar y ya tenemos una baja, Blanca tendría que haber venido con nosotras hoy pero vendrá el jueves junto con Andreu.

 Buscant allotjament: el gran desafiament, ja que el càmping costa 20.60+IVA euros la nit, cosa que trobem clarament exagerada. És clar que els hostals/pensions més barats cobren 15 euros/persona, i no és asequible per dos estudiants, una de les quals acaba de tornar de Bolívia, de hecho no he comprado billete de RENFE y no ha pasado el revisor, así que de momento el aspecto económico va muy bien.

 Resultat: a pesar que un dels propietaris era molt simpàtic (tot i que no ens veu capaces d’arribar al Cap de Creus), hem decidit començar la 1ª etapa per arribar al poble del costat, Age, a provar sort.

 Age, un gran poble amb molta marxa (ja, ja, ja!). Arribem a les 20:30 i ja no es troba ningú pel carrer. Al final estem acampades gratis, sota la carpa del jardí d’un alberg MOLT car. Val a dir que el primer lloc d’acampada era sobre la gespa del jardí, però circumstàncies alienes a la nostra voluntat (pluja) ens han fet optar per aquesta segona opció més segura. Hemos hecho un nuevo amigo que responde al nombre de Mas, es un poco peludo y ¡se quería comer mi bocadillo! ... Perro malo!

 De momento nadie nos apoya, no nos ven capaces de hacerlo, ni siquiera la gente que no nos conoce y que nos encontramos por el camino. Solo para llevar la contraria, lo pensamos hacer.

  

 DT: 5h 45min

DP: 7h 30min

Km: 22,3

 Bueno, nos hemos demorado un poco en el tiempo que hemos tardado, pero cuando una tiene las patas cortas… ya se sabe. Por el camino, en el Coll de la Creu, que por cierto ha sido una cruz llegar, nos hemos encontrado un jeep con un hombre muy simpático que nos ha dicho la frase del día (unas 8 o 9 veces): “Muntanyes sense esquelles... ¡¡¡no et refiïs d’elles!!!”. ¡Mira que sufría ese hombre por nosotras! Si fuera por él nos hubiera llevado en coche por todo el GR, para que no nos pasara nada. Tampoc no ens creu capaces de fer el GR. És clar que veient el que hem tardat avui, realment no els culpo...

 Traumes del dia:

1. 6:45, sona el despertador... i encara no ha sortit el Sol!
2. 10:30, pujar el coll de la Mercè. A qui se li va ocórrer fer passar el camí per un pendent de més de 45º?
3. Descobriment que el temps que portem caminant (3h) no s’ajusta al temps de la guia (1h 30 minuts). A aquest ritme arribarem a Planoles a les 19:30
4. Oh Déu Meu!! L’alcaldessa de Planoles sembla la meva mare!

- I només aneu dues noies soles?

- No dormiu per lliure, que mai es sap que pot passar, sobretot a dues noies

- Vigileu, que mai es sap que trobaràs per les muntanyes...

5. Trucada a ma mare (16:00)

- Ja heu arribat? Si que heu tardat poc! (Què pots dir en aquestes situacions? Senzillament t’agafa el riure histèric!)

 En Planoles teníamos el encargo de ir a saludar Julián, un amigo de Gerard, que estaba trabajando como monitor en unas colonias para niños en el albergue, pero resulta que se ha fugado, no está. Hemos decidido esperarle un rato para ver si aparece. ¡Qué estrés de niños! Llevo una hora rodeada de esos pequeños monstruitos.

 Hemos decidido irnos a acampar furtivamente cerca el río, en un sitio que nos ha dicho uno de los monitores. La dueña del albergue ni siquiera nos ve capaces de plantar la tienda porque ya está anocheciendo, voy ha dejar de hablar con la gente.

 Aventures nocturnes:

El primer factor de risc ha estat que l’Isis s’ha pres el Lariam, es un medicamento contra la malaria que puede producir pequeños efectos secundarios como psicosis, paranoias, alucinaciones... En fi, que ens posem a dormir i jo m’adormo, i somnio... y mientras yo estaba emparanoiada con una lucecilla que veia en la pared de la tienda y unas voces que oía (seguramente los niños del albergue)... i em desperto i el primer que veig és l’Isis, amb la meva superpercepció de recén despertada no sabia qui era, o sigui que m’he posat a xisclar... y del susto yo también me he puesto a chillar porque no sabía que estaba pasando. Y así hemos estado hasta que nos hemos situado. Taquicàrdies, esbufecs...

  

 DT: 6h 35min

DP: 8h

Km: 17,7

 Val a dir que els inicis són difícils. I si no, a veure qui és el maco que va de l’alberg al capdamunt del poble a les 8h del matí, recén llevat!

 La jornada d’avui ha estat tranquil·la, excepte alguna queixa sobre l’itinerari: No entiendo la lógia del GR, ¿Porque si partimos de 1.100m subimos hasta 1.900m para bajar a 1.200m y volver a subir a 1.900m otra vez? Así no me extraña que se tarden 6 horas!

 Hem tingut el 1r intent de pèrdua de la travessa, però perquè el camí estava més perdut que nosaltres! El amago de pérdida era para darle emoción al día. El camino no está muy bien marcado, la mayoría de las señales en el tramo hasta Queralbs están casi borradas del todo.

 Ayer, en Planoles, compramos una bolsa de pan Bimbo pero nos timaron porque cuando nos lo hemos ido a comer resulta que era puré de pan, ¡con lo bien que lo he tratado!, solo porque lo llevaba colgando de la mochila y se iba dando golpes contra todo lo que nos encontrabamos por el camino... el pan de hoy ya no es lo que era...

 Hoy nadie ha dudado de nuestra capacidad para acabar... hoy no hemos hablado con nadie. Hem tornat a acampar gratis, però avui ha estat perquè quan hem arribat l’oficina del càmping ja estava tancada i marxarem que encara no l’hauran obert. No ha estat pas culpa nostra! Això sí, a pesar de ser gratis, avui ens hem pogut dutxar i rentar la roba. Em sento diferent, em toco la pell i no salten crostes!! ¡Ei! Huelo bien y llevo ropa limpia, soy feliz, sólo me falta alguien que me caliente el saco, porque hace un frío…

 Situació física: menys cansament que ahir, i només una butllofa petita

A partir de hoy quiero añadir a los datos de la etapa uno nuevo: durada teorica realista (DT realista), que será la durada que estimamos que tardaremos teniendo en cuenta nuestro ritmo.

  

 

 DT: 6h 10min  DT realista: 8h

DP: 7h 45min

Km: 19,2

 No lo entiendo, es el día que más despacio hemos ido (por un amago de perdida, el viento y la rodilla de la Laura) y es el día que menos hemos tardado. Avui ha vingut l’Andreu (teòricament també havia de venir la Blanca, però ara el seu àlias ha passat a ser “desertora absoluta”).

 Em sembla (de fet, n’estic segura) que avui ha estat la jornada més dura en el que va de GR, primer per pujar al coll de Noucreus, però sobretot haver de fer la carena lluitant tota l’estona amb el vent que ens tirava. El que m’ha acabat de matar han estat els últims 4 Km per carretera, semblaven interminables. I a sobre sense migdiada, perquè l’Andreu tenia pressa i només ens ha deixat ¾ d’hora per dinar (i encara gràcies!).

 Punts positius del dia:

1. Hem menjat fruita
2. Hem trobat lloc per acampar
3. Hem aconseguit acabar l’etapa
4. Per tercer dia consecutiu hem acabat la jornada sense perdre’ns
5. Cada dia noto menys el pes de la motxilla
6. A pesar de deixar la roba estesa tota la nit a Núria (amb el vent que feia) no n’he perdut cap peça
7. Prendre una sopa calenta just després de rentar-nos els peus en l’aigua congelada de la font del poble

 Al entrar en Coma de Fresser había un pulsador de emergencia para los bomberos, en medio de la nada, y me los he imaginado corriendo por ahí con la manguera... Avui semblava que tots els avis de Catalunya s’haguessin donat cita als pirineus, estava plagat d’individus >70 anys!! Previsiblement la cita era celebrar la diada a Núria, tenint en compte la direcció predominant.

 Al llegar a Setcases hemos preguntado en todos los hostales y estaban llenos o eran muy caros, así que hemos vuelto a acampar ilegalmente, esta vez en medio de un camino que lleva a un campo. La tienda ocupa todo el camino, pero no se nos ve ni desde el pueblo ni desde la carretera. La Laura tiene la rodilla muy mal, durante todo el día ha necesitado de un bastón para caminar y cojea bastante. Puede ser que mañana sea el último día.

 Aventures nocturnes:

Ah! Paranoia! Sento música!. Identificació de la música (pren el seu temps, estava  ½ adormida): és el mòbil. Doncs  resum de la conversa... previsiblement aquest cap de setmana tindrem companyia!

  

 DT: 6h 8min  DT realista: 8h

DP: 8h

Km: 20,1

 Tambien conocida como la etapa de los 20 Km valla. Llamame tonta, pero sigo sin entender la lógica del GR, si es que tiene. La gente nos mira como bichos raros, somos raras, lo sabemos, pero ¡no somos bichos!

 Sortida de Setcases: bé

Arribada a Molló: bé

Arribada a Beget: la història interminable

 Avui hem estat en plan recuperació de la jornada d’ahir. Primer ens hem apalancat en un bar de Molló i hem esmorzat de debò (és a dir, no hem menjat ametlles torrades tot caminant). Seguidament hem caminat uns 20 minuts per arribar al riu que hi ha sota el poble, on ens hem banyat (o más bien nos hemos congelado) i hem dinat. I arribem a la part dura de la jornada: arribar a Beget. El infierno no está lleno de pollos bolivianos como yo creía, sino que está pintado de rojo y blanco. No és que el camí fos llarg, no. EL CAMÍ ÉS ETERN!! I a sobre posen senyals en plan de conya:

 Beget: 1,3Km; 24 minuts

I, al cap de 30 minuts:

• Beget: 1,4Km; 23 minuts

 És que hem fet marxa enrera? No! Que aquesta gent estan com un llum i volen desmoralitzar al personal!. Això sí, val la pena arribar a Beget, tot i que hi ha algunes persones una mica bordes:

-      D’on veniu?

-      De Setcases (entonació d’orgull)

-      Només?

-      Ein?

-      És que normalment la gent ve de més lluny

Mira’l ell, què maco! Com es nota que no l’ha fet!

 Al llegar a Beget resulta que solo hay 2 hostales y están llenos, pero los dueños de uno de ellos nos han indicado un sitio donde acampar, no hace falta que diga que no es oficial. Está justo al lado de una balsa que hace el río, así que ahora mismo tengo los pies metidos dentro del agua. No hay dolor... el agua no está fría... todo es psicológico... Estamos cogiendo un moreno... que seremos la envidia de todos los paletas, y eso que es el primer día que nos toca el sol decentemente.

  

 DT: 4h 32min  DT realista: 5h 40min

DP: 5h 15min

Km: 14,6

 Avui hem començat la jornada amb optimisme, amb la intenció d’arribar a St Aniol al migdia i avançar una mica l’etapa de demà a la tarda. Tot anava perfectament bé fins que hem arribat a Talaixà, on hem parat a demanar que ens omplissin les ampolles d’aigua...

 En resum: hem conegut 2 bascos (pero que majo que era uno de ellos!) que també fan el GR, hem esmorzat “tortitas” amb compota de figues, i també tomàquets frescos. Hem collit figues (tots dalt la figuera com micos), hem conegut un homes que es dedicava a pintar PR, un noi que era de Badajoz però que ara és d’Espanya i, finalment, un geòleg frustrat que els caps de setmana es dedica a fer barranquisme. Los vascos se lo tomaban con más calma que nosotras, cuando les apetecía descansaban uno o varios días, pero ellos habían empezado en Hondarribia. Si hubiesemos tenido más días nos hubieramos quedado a dormir algunos días allí.Oh! I ens han fet un te amb menta, i mate de coca, i cafè... M’he sentit mimada... i he descobert que hi ha cactus al·lucinògens. Ha sido muy agradable mantener una conversación con alguien.

 Conclusió: avui només hem arribat a St Aniol, hem acampat, ens hem banyat i rentat i ens hem pres el resta de la tarda de descans.

 Jose, el de Badajoz, nos ha dicho que podíamos acampar en una pequeña balsa que tiene un poco de playa, y aqui estamos, hasta tenemos una liana para tirarnos a la balsa.

 Hace 2 días que me duele bastante la ingle, al acabar la jornada no puedo levantar la rodilla por encima de la cadera ni girarla más de 20º, si mañana sigue igual me chutaré ibuprofeno. La rodilla de la Laura sigue igual.

 Se nos acaba de acabar el gas, y el arroz está un poco duro, así que en vez de cenar sopa de pescado con arroz y guisantes vamos a cenar caldo con sabor a pescado, ¡menos mal que hemos comido bien!

  

 DT: 5h 33min  DT realista:7h

DP: 6h 15 min

Km:16

 Me haría mucha ilusión que al acabar la etapa hubiera alguien conocido esperándonos.

 Sincerament, l’acampada lliure estarà prohibida, però St. Aniol deu ser l’excepció, aquest matí estava més concorregut que les Rambles un diumenge de juliol.

La jornada d’avui ha estat interessant:

- La pujada (unes 3h) dura, per camins de cabra però a l’ombra.

- La baixada ha començat bé, també per camins de cabra, però de seguida hem arribat a la pista per fer els últims 12 Km. I això sí que ha estat un toston. Sobretot al final, que ja teníem gana i volíem arribar per dinar

- Hem dinat a un restaurant fet a l’antiga (dinar de diumenge!) porque como es domingo no podemos comprar una carga para el fogon, no et porten carta sinó que te la reciten. Això sí, ens hem posat les botes. Era el único restaurante y al entrar la gente se nos ha quedado mirando, para variar, parecía una peli del oeste cuando el malo entra en el “saloon”.

- I després de dinar... migdiada a la plaça del poble (per cert, quin poble més sorollós)

- Per berenar (naturalment, avui és diumenge) ens hem comprat un gelat... I ens ha sentat tan bé que al final hem decidit fer un parell de Km de l’etapa de demà...que finalment s’han convertit en 5Km i ½...

 Nos encontramos con 2 tipos de personas: los que se compadecen de nosotras, “pobrecillas, míralas”, que si damos tanta lástima, ¿porque no nos dan ni de comer ni cama? ; y luego están los que desprecian el que SOLO hagamos una etapa por día, “yo fui de Albanyà a Queralbs en un día”, ¡claro pero en bici!.

  

 DT: 1h 45min

DP: 1h 45min

Km: 5,5

 La idea era arribar a Mas Ferrero, però la qüestió és que la primera edificació que hem trobat ha estat aquesta església. No m’estranya que fossin 2 Km interminables, n’hem fet més del doble!.

 Esta noche no acampamos a escondidas sino que allanamos la iglesia y nos quedamos a dormir dentro. ¡MAMA TINC POR!. Nos acaba de atacar un búho o una lechuza, no se, no le he preguntado el nombre.

  

 DT: 6h 10min  DT realista: 7h 40min

DP: 5h 30min

Km: 24,6

 Avui ens hem desviat de la ruta per passar per Maçanet de Cabrenys, a veure si trobàvem una bombona i per agafar forces per pujar fins a la Vajol. Ens hem quedat a dinar poc abans d’arribar a l’entrada del poble, al mirador de l’Empordà (ben provist amb un pomer on encara hi quedaven pomes i esbarzers amb mores). També hem fet la migdiada al mirador, i la veritat és que em sorprèn que ningú hagi tingut un accident, tal com ens miraven, una mujer ha llegado a pasar 4 veces. Si fins i tot ha passat la Guàrdia Civil! Yo creía que nos iban a pedir “los papeles”.

 Avui hem parlat per primera vegada amb un anglès que també fa el GR, però a un ritme diferent que nosaltres: el vam veure a St Aniol quan marxàvem, i ell encara estava a la tenda, després ell ens va avançar a Albanyà mentre fèiem la migdiada i nosaltres el vam tornar a avançar quan buscàvem Mas Ferreros. I avui l’hem tornat a veure mentre fèiem la migdiada.

 Un trajecte de la Vajol a l’ermita ha estat curt però ben aprofitat: hem conegut 2 holandesos que ens han ajudat a trobar una drecera fins a l'ermita, i pel camí ens hem aprovisionat de figues pel sopar... Un sopar que també ha estat interessant. Social, podríem dir:

·         L'anglès ha aportat el fogonet i la companyia

·         Els holandesos el pa, conyac, espelmes i traducció quan ho enteníem a l'anglès

·         Nosaltres hem posat el sopar, un "mejunje" de varis sobres de pasta i arròs, amb un gust particular però interessant (o això o teníem molta gana)

 En resum, entre el sopar i la conversa, es pot dir que avui hem anat a dormir tard, però em sap greu que els holandesos no facin el GR, ens ho haguéssim passat bé si continuàvem junts.

  

 DT: 4h 35min  DT realista: 5h 40min

DP: 5h 30min

Km: 14

 Això de fer vivac té la seva gràcia, aixecar-se mentre veus sortir el sol et treu les ganes de tornar al sac. Hemos sido las primeras en salir, pero tambien somos las más lentas. A los holandeses no los volveremos a ver pero al inglés espero que sí.

 La primera part del camí (fins la Jonquera) ha estat ràpida i sense complicacions, pràcticament tota l'estona de baixada. Això sí, només arribar a la Jonquera ens hem posat les botes esmorzant. Per cert que quan acabàvem l'esmorzar ha passat l'anglès, amb la seva marxa habitual. Aquest home és un fenomen.

 En fi, després de 2 hores de descans per esmorzar hem arribat a la conclusió que el poble de la Jonquera és més aviat lleig, pero la gent és molt simpàtica, i els agrada molt xerrar. Un hombre, el estanquero de la Calle Mayor, al vernos comiendo una sandía se ha empezado a partir el culo de risa... “quin fart de pixar, nena”... nos ha dicho y se ha ido riendose. Luego nos lo hemos vuelto a encontrar y se ha querido venir con nosotras a acampar pero él sin caminar.

 ¡Que bonita es la calle mayor de La Jonquera!, tanto que hemos pasado por ella 5 veces en busca de la carga para el fogón que, por cierto no hemos encontrado.

 Tot pujant cap a Requesens hem tornat a avançar a l'anglès (llegint tot prenent el sol ¡y desnudo!, espero que se pusiera crema..., resulta que es físico y ya se sabe...), i després ell ens ha tornat a avançar quan nosaltres fèiem el descans de després de dinar. Suposo que ja no el veurem més, ja que ell deixava el GR a Requesens per creuar cap a França, mentre que nosaltres el seguirem cap al est.

 Anàlisi de Requesens: 2 cases, 1 font d'aigua no potable, un cartell indicant la font de la Verneda, 2 cotxes, 0 persones, un ramat de vaques, infinites mosques i 1 font de ferro, amb aigua que té gust a ferro.

 Si més no, al costat de la font hi ha un terreny perfecte per acampar. Como seguimos sin tener gas para cocinar, por la noche hemos hecho un pequeño fuego controlado para poder comer caliente. Estaba controlado porque lo hemos hecho a los pies de la fuente, que corría por un lado y un torrente por el otro, además hemos mojado el suelo alrededor. Poco después de apagarlo ha pasado un coche (casi nos pilla) y luego una avioneta (¿habrán visto el humo?).

  

 DT: 6h 6min  DT realista: 8h

DP: 6h 30min

Km: 22

 Avui no hem acabat l'etapa per problemes tècnico/sanitaris (l'etapa d'avui era de 7h40minuts!). Además la etapa de mañana es muy corta y a mi me duele bastante el tobillo izquierdo y no lo quiero forzar, ayer me tomé un antiinflamatorio y no sirvió de nada. Ens hem parat a St Quirze, aprofitant que té una bona font i gespes.

 Coneixences del dia: l'última noia que viu a Els Vilars, un anglès que viu per la mateixa zona i ens ha provist d'aigua i un pintor (Quinu) que s'inspira a St Quirze passejant el gos. Quinu es un pintor que vive en Rabós y que está pasando una mala temporada, por eso estaba ahí, para meditar. Nos ha dicho que el monasterio tiene fantasmas, que se oyen ruidos raros, que tuvieramos cuidado, ya se sabe que 2 chicas solas... Se ha ofrecido para traernos lo que nos haga falta, o llevarnos a Vilamaniscle... ¡Como nos mima!

 Començo a enyorar moooolt la dutxa de casa, amb aigua calenta, constant...

 Han hecho falta 10 días para que un coche se pare y nos pregunte si queremos que nos lleven, y resulta que eran 2 francesas novatas. Caminar por pista es horrible, cansa más y das más vueltas. El agua escasea, vamos por las masías pidiendo agua y seguimos sin gas... SUPERVIVIENTES DEL GR, proximamente en los mejores cines.

 Como estamos a poca altura y nos da pereza montar la tienda, hoy dormimos al raso. Me he despertado sobre las 6 de la mañana y se sentía o, mejor dicho, no se sentía nada, había un silencio absoluto: ni grillos, ni pájaros, ni los perros del restaurante… nada. Pero luego se ha oido como si mataran un conejo o una rata, ¿serán esos los fantasmas que decía Quinu?.

 

  

 DT: 7h 15min  DT realista: 9h

DP:

Km: 27

 ¡Que uvas más buenas, las de Vilamaniscle! Si es que cuando las coges directamente de la parra están más buenas.

 Problemes sanitaris amb el tormell de l’Isis han fet que avui fessim una part de l’etapa per separat. Al llegar a Llançà me volvía a doler el tobillo, así que he decidido hacer el trayecto hasta Port de la Selva en bus, para no forzarlo con la subida hasta St Pere de Rodes. Hem anat fins a Llançà juntes, però allà jo he continuat per pujar fins a St Pere de Rodes i baixar a Port de la Selva, mentre que l’Isis s’ha quedat al poble ha esperar l’autobús per anar directa... amb les motxilles de les dues.

 Estoy sentada en un banco esperando al bus, se ha sentado una mujer a mi lado y... ¡no lo puedo creer! La gente ya no me mira a mí con cara rara, sino que miran a la mujer. Ya no soy el centro de atención (uuuueeee).

 És veritat que es nota el pes, pujant cap a St Pere em sentia lleugera, lleugera. Això sí, la baixada és matadora, sobretot si tens el genoll xungo.

 ¡Que simpático y dicharachero es el conductor del bus (muy, muy irónico). En Port de la Selva he decidido ir a comer a un bar, llevo 10 minutos aquí y la Montse ya me ha presentado a todo el bar, se como se llama cada uno, en que trabaja... y ellos tambien de mí.

 L’última part de l’etapa, fins a cala Taballera, ha estat cansat per acumulació, però el trajecte en si és fàcil, sempre i quan no et perdis amb el laberint de camins que hi ha pel Cap de Creus!. A cala Taballera hi havia una festa d’uns nois de Port de la Selva, que ens han invitat a sopar (bueno, més aviat ens hem invitat nosaltres), però veient amb el plan que anaven nosaltres hem preferit tornar a la nostra tenda a dormir.

  

 DT: 2h 30min  DT realista: 3h

DP: 2h 45min

Km: 7,1

 HO HEM ACONSEGUIT!!!!  PRUEBA SUPERADA!!!!

 Hora d’arribada al punt final de GR11: 10:24

 Hem tingut un matí tranquil, les últimes hores les hem fet amb la calma, i un cop al Cap de Creus hem baixat al mar, jo per banyar-me i l’Isis per acabar de posar al dia el seu diari. Tot i que he necessitat prop d’un quart d’hora per aconseguir entrar a l’aigua, un cop a dins la veritat és que no hagués sortit si no fos perquè havíem quedat amb els meus oncles que en vinguessin a buscar per dinar...

 Hemos sido las primeras en llegar, sólo están los coches de los empleados del bar que acaban de llegar. El viaje ha sido divertido y menos cansado de lo que esperaba, aunque eso no quiere decir que no me haya cansado.

 

 Ara ja motoritzats, ens han dut amb cotxe fins a l’estació de Figueres, on hem agafat el tren cap a Barcelona. Per cert, que he descobert que existeixen trens de la Renfe que són còmodes (Catalunya Exprés). Resumint, ara que acabo d’escriure el diari imitaré a l’Isis (zzzzz), i dormiré el trajecte que ens queda fins a Barcelona.

  

 

 

A continuación os persentamos las frases más pronunciadas durante esta travesía.

-      Dos chicas solas...

-      Los caminos del GR son inescrutables. Conclusión a la que se llega despues de 12 días y única explicación de la lógica que sigue el camino.

-      ¿Sólo una etapa por día?. Curiosamente lo decía gente que no lo había hecho.

-      Mi tio se cayó de una higuera y se mató. Dicho 4 o 5 veces por Jose, el de Badajoz, mientras estábamos 6 personas subidas a una higuera cogiendo higos para desayunar.

-      Odio las moscas. Dicho en medio de una nube espesa de moscas que nos rondaban todo el día.

-      Odio las pistas. Dicho después de 15 Km caminando por pista y quedando 10 más por recorrer.

-      ¡Ai nena, quin fart de pixar!. Dicho por el estanquero de la Jonquera mientras estábamos sentadas en el suelo comiendo media sandía.

-      ¿ Y no va ningún chico con vosotras?. Sin comentarios.

-      ¿A que collado subimos hoy?. Era la primera frase del día, la tradición del GR es subir a un par por etapa como mínimo.

-      ¿Porque si tengo que ir hacia el este, el sol me da todo el rato en el lado derecho?. Dicho por Isis con el lado derecho pelado y el izquierdo sensiblemente menos moreno.

-      ¿Que camino te gusta más? ¿el de la derecha o el de la izquierda?. Dicho frente a una bifurcación de pistas donde no se veía ninguna señal, fue la frase más utilizada en los últimos 5 días y cabe decir que siempre acertábamos.