 |
 |
|
|
Sortint de la Capital en direcció a les muntanyes, l’Isis i jo vam poder disfrutar de "Cordillera Huayhuash". Deu dies caminant entre 4000 i 5000 metres, al costat de grans parets gelades que superaven la cota 6000. Tot i la companyia diària de les altres expedicions i d’alguns pocs "habitants de les muntanyes", era el lloc més remot on havíem estat mai. Allà mateix ja, vam topar-nos de ple amb el caràcter peruà que ens acompanyaria els pròxims dos mesos, clarament llatí, impossible de refredar ni en les gelades nits de Huayhuash. El nostre rumb no abandonava les muntanyes i ens dirigia a Huaraz, poble situat per sobre dels 3000 metres i punt de trobada de nombrosos muntanyencs provinents de tot el món. Allà ens vam retrobar amb la Indira i una amiga seva, l’Angie, per dirigir-nos al camp base de "Quebrada Ishinca". Un cop allà, les dues cordades femenines tenien objectius diferents. La Indira i l’Angie es dirigien cap al seu primer 6000, el Tocllaraju (6034m.), i nosaltres ens proposàvem escalar l’Ishinca (5530m.). Ambdós cims van ser coronats amb èxit, però portàvem masses dies menjant arròs blanc i dormint malament. La nostra prioritat ara, era marxar de les muntanyes per gaudir de l’excel.lent cuina peruana i dormir molt (i en un llit). Això últim va tardar uns dies més, ja que durant el dia sortíem a escalar pels voltants, i cada nit és festa a Huaraz. Aquells dies els vem compartir amb dos amics més de la Indira, l’Axel i la Jenny, molt bons escaladors, i ara també, bons amics nostres. Les dues soles altra vegada, ens dirigíem al Sud, Arequipa, ciutat a l’ombra del volcà Misti, de més de 6000m. Per aquesta zona, es troben els canons més profunds del món, concretament vam arribar caminant fins al fons del "Cañon del Colca", de paisatge desèrtic, i on la companyia del cóndor és d’allò més familiar. El nostre primer mes de viatge havia finalitzat, quan ens vam reunir amb la Núria a Lima, just arribada de Barcelona, i amb la qual completàvem el grup. Les tres juntes ens dirigíem a la selva, amb destí final la ciutat d'Iquitos, en plena Selva Baixa i on només s'hi pot arribar per aire o pel riu. Havíem previst que el viatge seria llarg… "Només" un dia en bus des de Lima ens va permetre gaudir de canvis dràstics en el paisatge. Del desert costaner, fins al clima de la "sierra" més amunt dels 4000 metres, per tornar a baixar en alçada fins arribar a la Selva Alta, de vegetació abundant, però no d'excessiva calor, encara. Un dia més per una carretera "selvàtica" i arribàvem a Pucallpa, on ja es notaven els efectes de la regió: "harto bicho, harto calor!". Aquí el nostre viatge deixava de ser per terra i començava a bord del Henry IV, un transportador de càrrega, que aprofitava el trajecte transportant també passatgers. Cinc nits de viatge per l'Amazones, coneixent els seus poblets, compartint llargues converses amb la tripulació i passatgers, també llargs moments de silenci i certs cops aburriment, simplement contemplant el riu o damunt l'hamaca. La selva va superar les nostres expectatives en tots els aspectes. El nostre desig era tornar al clima fresc i sec de la "sierra", a les muntanyes, on sempre fa sol i el cel és d'un blau molt intens. La regió de Cusco seria l'última del nostre viatge. Vam visitar la seva capital, ciutat turística per excel.lència, colonial, cuidada i neta, però realment de gran interés. Per la zona vam estar cinc dies de caminada, finalitzant en la ciutat en ruïnes més famosa del món, Machu Pichu. Sortint de nit i arribant a l'alba, l'últim tram d'ascensió, fins a un Machu Pichu immers en la boira, ens va captivar. I finalment, de Cusco a Lima, que el dia següent volàvem cap a casa. El comiat no va ser molt trist. Alguns amics els veurem aviat a Catalunya, i al Perú, sabem que algun dia tornarem. Mònica. FOTOS |
